Resulta agradable pensar en roses, com un respir en el fosc panorama dels temps que ara vivim. I de roses vull parlar.
L’aquarel·lista valencià Antonio Ramos va residir a la nostra ciutat almenys des de l’any 1920 fins al 1929, segons notes del Diari de Tarragona, facilitades per la diligent i atenta amiga Elena Virgili. Abans i després ja se’n perd el rastre.
L’agost del 1923, Ramos exposava un tapís, reproducció d’una pintura de Murillo, a la casa de mobles Gelabert, del carrer de la Unió. El tapís anava destinat a l’Església de Santa Clara. El febrer de 1924, amb motiu de Carnaval, el Círculo de Tarragona va celebrar a la platea del Teatre Principal un ball en obsequi dels socis; llegim també al Diari que el pintor Antonio Ramos va muntar amb èxit la coreografia: “Ramos no ha desmentido la fama que tienen los artistas valencianos de ser inspirados coreógrafos”.
El 24 de febrer del 1926, el Diari porta una extensa ressenya de l’exposició d’Antonio Ramos al Ateneo Mercantil de València. Un fragment diu així: “Reúnen todas sus obras un conjunto de perfecciones que, bien analizadas y estudiadas, patentizan el verdadero valor de un artista y le dan derecho a figurar en la lista de los grandes acuarelistas españoles”. L’any 1928 se celebra la II Exposició d’Art Tarragoní, amb acurat estudi elogiós de Ramos signat per L. de S. El 21 de febrer de 1929, una “Gacetilla” publica que es concedeix el segon ascens per quinquennis, de 500 pessetes anuals, al professor especial de dibuix de l’Escola Normal de Mestres de Tarragona. A la mateixa plana, informa que el jove pianista Josep Gols oferirà un concert el dijous 21 de febrer. Un temps que les arts conviuen a la ciutat.
D’Antonio Ramos, la nostra família ja en tenia notícia. El meu avi Gustau Xirinacs havia encarregat al pintor, que venia ben avalat per crítiques excel·lents, un tapís que presideix el rebedor de casa. El tapís havia de representar un jove pianista perquè el meu pare, llavors estudiant al Liceu de Lió, tocava molt bé, i a ell li dedicaven. El tapís és datat el 1922. Contenta la família pel tapís, encara van encarregar a l’aquarel·lista tres pintures més amb tema de roses.
El prohom Rafael Puig i Valls havia fet construir l’any 1912 la Quinta Sant Rafael, amb la intenció que un germà seu hi fes convalescència. Rafael Puig i Valls, decidit defensor de la natura i promotor de la Festa de l’Arbre, tenia la finca feta un verger de flors i vegetació vària. Rafael va morir el 1920 però a la finca hi quedava família.
La meva àvia Dolors, la dona de Gustau, havia anat repetides vegades a la casa Puig i Valls a comprar sobretot roses. Roses que el pintor Antonio Ramos pintava, tot just acabades de collir. Amb el traç robust i decidit que li atribueixen els crítics de l’època. Al menjador de casa en tenim tres quadres, datats el 1922, que sovint contemplo perquè són un espai de serenitat i bellesa. Quan jo era una nena, l’àvia em deia: “mira que ben pintades que estan aquestes roses… sembla que encara tinguin al damunt les gotes de rosada…” I així era, ens suaus esfumatures, sense oblidar el contrast d’alguna fulla marcida.
Va ser d’aquesta manera que el pintor Antonio Ramos va immortalitzar les roses de la Quinta Sant Rafael, en un memorable record per a goig de la nostra família, i ara meu, quan ja sóc jo sola qui les contempla.
