Tancats a casa hem avançat els rellotges una hora. Ens hem menjat la mona i hem enviat roses virtuals. Ens hem resignat a la suspensió de festivals, concerts i obres de teatre. Ens hem estalviat processons i partits de futbol. Ens hem quedat sense castells. Hem escoltat el silenci i hem abandonat els cotxes. La Covid-19 ho ha sacsejat tot, ha fixat noves prioritats i ha obert la porta a noves estratègies i maneres de fer.
“Les situacions extremes i externes condicionen el primer any de l’alcalde Pau Ricomà”
Les situacions externes i extremes han condicionat més el primer any del mandat de Pau Ricomà que la pròpia acció del govern municipal. Ara, el coronavirus; abans, l’explosió d’Iqoxe; i encara abans, la posada en marxa d’un corredor del Mediterrani que no passa per Tarragona. I d’alguna manera, cada tema ha eclipsat l’anterior.
Fa gairebé un any les dinàmiques locals van imposar-se a les estratègies partidistes. Ricomà va cosir un inèdit pacte d’investidura a quatre que unia ERC amb En Comú Podem, Junts x Tarragona i la CUP, per acabar amb els dotze anys de govern socialista. El canvi obria la porta a una altra manera de fer les coses de la mà d’un alcalde de tarannà assossegat. Sense estridències. El Govern en minoria -a pesar de Ricomà, que hi voldria incloure també als de Dídac Nadal i a les cupaires- obliga a pactar contínuament. I els quatre hi van tornar per aprovar -tot i que amb suor i llàgrimes- els pressupostos per aquest any.
Fins l’arribada del coronavirus, el govern municipal havia impulsat alguns canvis sense estridències
Ricomà ha consensuat dues declaracions institucionals unitàries. La primera, en l’àmbit ferroviari, per demanar que les mercaderies circulin per l’interior i els passatgers, per la ciutat. La segona, per exigir explicacions sobre l’explosió d’Iqoxe i anunciar que l’Ajuntament es personaria en la causa penal oberta.
L’accident més greu que ha patit el polígon petroquímic -amb tres morts, tres ferits i el convenciment que la tragèdia hagués pogut ser molt pitjor- va alterar, a mitjans de gener, les prioritats del moment. Però quatre mesos després, amb el cas encara sota secret de sumari, la comissió parlamentària en marxa i sense saber-se les causes que van provocar l’explosió, l’empresa ha tornat a produir amb el vistiplau de totes les administracions i les mínimes explicacions.
Amb un exalcalde Josep Fèlix Ballesteros pràcticament desaparegut del mapa, el nou equip de Govern no ha fet sang del ruïnós balanç dels Jocs Mediterranis i ha deixat morir en silenci la Fundació Tarragona Smart City, que deixa com a principal herència un qüestionat jardí vertical i el descrèdit de la paraula ‘smart’ a la ciutat.
S’estan investigant presumptes irregularitats en algunes empreses municipals (la CUP estira). S’ha frenat la Budellera tal com estava plantejada i s’ha activat l’ampliació de la xarxa, pràcticament inexistent, de carrils bici. Sota el mantra de regenerar la ciutat i recosir centre i barris, Ricomà va proposar tres projectes de ciutat: Illa Corsini, remodelació de la Rambla i millores a la Part Baixa.
La Covid-19 suposa un repte per repensar la mobilitat i impulsar la transformació de Tarragona
I llavors, esclata el coronavirus. La resposta municipal a l’emergència sanitària ha estat ràpida. Tarragona va ser pionera acollint als sense sostre al pavelló municipal del Serrallo, en suspendre el transport públic, en anul·lar les zones blaves… I també ha estat la primera gran ciutat catalana en entrar a la fase 1 de la desescalada, i dilluns 25 accedirà a la fase 2. També sense estridències.
I és ara quan comença el repte veritable. El projecte de ciutat propera, que potencia la participació ciutadana i repensa la seva mobilitat té ara més sentit que mai. Estendre els 30 quilòmetres per hora a tota la ciutat és un primer i significatiu pas. Però n’han de seguir d’altres i a màxima velocitat, per que no es quedin pel camí projectes anunciats, com el nou Centre d’Art o la remodelació de la Ciutat de Repòs i Vacances, i per definir les estratègies de futur. De la capacitat d’alleugerir la maquinària administrativa, d’arribar a consensos i prendre decisions sense perdre’s en l’absurda picabaralla política en depèn la transformació de Tarragona.
