La regidora de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, Begoña Floria, ha anunciat que l’any 2018 es van celebrar a la ciutat un total de 8.198 actes. Què, com us queda el cos? La mitjana és de 22 actes diaris, segons els càlculs exhaustius de Floria, que per parlar de cultura aprofita una dada que també inclou “propostes esportives, socials i formatives”. Tant hi fa que el calçador es vegi d’una hora lluny. La xifra demostra, al seu paper, que “som una ciutat molt activa”. “I alguns encara diuen que a Tarragona no es fa res!”, afirma Floria, traient pit.
Si un dels pocs arguments que pot esgrimir el govern municipal per defensar la suposada capitalitat cultural de Tarragona és la quantitat d’activitats que s’hi organitzen, ho portem clar. És el mateix exercici sofisticadíssim que s’utilitza a cada presentació del programa de les festes majors de la ciutat, i darrere del qual s’amaga, sovint, una buidor eixordadora. Los tarraconenses hacen cosas.
“Davant el triomfalisme governant, com s’explica que les biblioteques no hagin estat una prioritat cultural?”
Davant el triomfalisme de cartró dels nostres governants, n’hi ha que preferim esmolar la mirada escèptica. L’any 2015, en el debat sobre el model de cultura organitzat per l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural a Catalunya (APGCC), diversos alcaldables ja van reconèixer haver sentit una mena de déjà vu en parlar de nou de temes com l’escassedat de biblioteques, que havien estat objecte de debat l’any 2011. Deu ser, doncs, el 2019 l’any del déjà vu del déjà vu? Quatre anys després, la ciutat continua per sota del mínim d’equipaments que fixa el Mapa de la Lectura Pública de Catalunya. Ni tan sols hem estat capaços, en aquest període, d’efectuar el trasllat de la Biblioteca de Torreforta. Això no obstant, segons els portaveus del tarragonisme màgic, el consistori ha demostrat —cito Floria— que ha treballat en la cultura “com a motor de canvi i cohesió social”. Com s’explica, doncs, que les biblioteques, bàsiques pel que fa a l’accés a la cultura, no hagin estat una prioritat d’un govern encapçalat, des del 2007, per un partit que es defineix com a “socialista”?
Parlar d’un “impuls dels equipaments culturals és un intent de presa de pèl”
Estem d’acord que com a ciutat hem aconseguit destacar en esdeveniments com el Concurs de Castells i Tàrraco Viva, que disposem d’un teixit associatiu que tira endavant amb nombroses iniciatives, i que tenim unes valuoses festes populars i tradicionals. Però això no treu que en els darrers anys la regidoria de Cultura hagi continuat, en molts aspectes, deambulant. En són exemple la inestabilitat que ha patit en els darrers anys el centre d’art, les promeses electorals del PSC perdudes —com la creació d’una filmoteca—, o si tirem més enrere, les interrupcions sobtades del Festival Dixieland i del Festival d’Estiu de Tarragona. D’altra banda, el fet que Floria gosi parlar d’un suposat “impuls dels equipaments”, tenint en compte la situació del Teatre Tarragona, el Teatre Metropol, el Camp de Mart la Casa de la Festa o la Tabacalera, ja és, ras i curt, una aixecada de camisa. Com ho és també que es parli de l’embrionària i modesta descentralització de les festes de Santa Tecla com si fos una aposta consolidada.
La sensació personal és que rere la façana radiant que ens volen vendre, l’edifici es troba mig abandonat, per deixadesa política. “Xst, que a Tarragona es fan coses!”. Faltaria més! I hi ha algunes coses que, a més a més, les fem molt bé. La trampa política, tanmateix, consisteix a conduir el debat cap al terreny quantitatiu, perquè és on resulta més còmode fer focs artificials amb quatre xifres. I si amb aquesta estratègia no n’hi prou, sempre es poden atribuir les culpes al caràcter gemegaire dels tarragonins, i a una suposada manca d’autoestima col·lectiva, com si, de totes maneres, l’autocomplaença i el meliquisme fossin la solució de les nostres mancances.
El debat de fons, ineludible si volem avançar, és analitzar quin rumb polític hem seguit, al llarg d’aquest mandat, en cultura, i quina direcció hauríem de prendre en els pròxims anys i dècades. Prioritzar, preveure, planificar, portar a terme els projectes estratègics i els plans culturals que es treballen i mantenir i cuidar el que tenim. Queda camí per recórrer.
