No cal ser expert en medicina per notar que no et trobes bé, i concloure que hi ha alguna cosa que no funciona. El Nàstic sap que està malalt des del mes d’agost —si ens posem exquisits, ja venia malalt de temps enrere—, i porta mesos jugant-se la salut. Hi ha setmanes de pujada, d’altres de baixada i la muntanya russa emocional és especialment accentuada. És qüestió d’acostumar-se, no de negar-ho.
L’estat del Nàstic ha millorat de manera considerable. No direm que el malalt està curat, perquè no ho està. No direm que el malson s’ha acabat, perquè no ho sabem. Els professionals sempre demanen prudència, i ens acollirem a la màxima. Però no negarem que el malalt s’ha refet i presenta una cara molt més colorida després de dues bones setmanes quan més s’havien encès les alarmes. Potser és el moment d’actualitzar el diagnòstic del pacient.
– Doctor, és greu?
El Nàstic s’està jugant salvar-se o baixar a Segona B, de manera que el vertigen és obvi que existeix. Seria greu si no presentés símptomes de millora, però els presenta. Per fi, els presenta. Després de quatre mesos sense sumar-ne ni una, dues victòries seguides a casa són la passa endavant més gran de la temporada. Són símptomes, però també punts. Les coses han canviat.
EL NÀSTIC HA FET LA PASSA ENDAVANT MÉS GRAN DE LA TEMPORADA AQUEST DIUMENGE
– Què ha canviat?
Els grana no només han guanyat dos partits de futbol, sinó dues batalles mentals contra sí mateix. S’han imposat a les seves pròpies pors, a les seves pròpies inseguretats, i han tornat a sortir victoriosos. El Nàstic torna a tenir autoestima, i aquest era l’únic camí per recuperar-la. Amb autoestima, arribaran més punts. I amb més punts, arribarà la salvació. Això és el que ha canviat.
– El pacient té l’alta?
No, i no la tindrà fins que sumi 50 punts i tanqui la permanència matemàticament. No confonem una millora de salut —per important i il·lusionant que sigui— amb la plena recuperació. No cal córrer: entenc que hi ha ganes, però no hi ha pressa. Tot al seu temps. Si el pacient manté les pulsacions actuals, és qüestió de setmanes.
– Ha passat el pitjor?
Fins que no tingui l’alta, no n’estarem segurs. Però la situació era d’alarma absoluta fa quinze dies, i de risc imminent d’entrar a quiròfan. Ara, s’ha estabilitzat: el malalt gaudeix d’un nivell d’oxigen que feia molt que no tenia. A mi no m’inquieten els gols, m’inquieten les dinàmiques: fa dues setmanes, era totalment destructiva. Però s’ha trencat. Ara, és una dinàmica realment positiva.
– I ara, què? Què hem de vigilar?
Si el Nàstic es manté fort a casa i no es desfà a fora —si no ho ha fet en tota la temporada, res indica que pugui passar ara—, és l’equip en lluita per la salvació que ho té millor. Comparteix habitació amb el Reus, l’Almeria, el Barça B, l’Alcorcón, la Cultural i el Còrdova. D’aquests, en baixaran dos.
A manca de l’sprint final, els grana semblen fer millor cara que els altres: hem de vigilar no caure en vells vicis per mantenir aquesta posició actual. La gran sort i el gran mèrit del Nàstic és que depèn de sí mateix. No tots ho poden dir, i és importantíssim.
EL NÀSTIC HA CAPGIRAT LA DINÀMICA NEGATIVA DEL NOU ESTADI
Permeteu-me un apunt final. Un bon Nàstic en general —molt bo en diverses fases del partit, però inestable a estones— s’ha imposat a tot un Valladolid amb un Dimi extraordinari, un Àlvaro decisiu i un mig del camp concentradíssim. Amb sis punts sobre sis, els grana han guanyat els dos partits al Nou Estadi més importants.
L’equip surt molt més reforçat a nivell anímic que futbolístic. I, si us sóc sincer, no dubto que la prioritat es troba en el primer cas. El Nàstic es mira avui al al mirall i, per primer cop en molt de temps, veu el que vol veure. D’aquí l’alegria, d’aquí l’optimisme. Amb les seves virtuts i defectes, no em negareu que el pacient es fa estimar.
