“One step, two steps, three steps… And crowned!”. És, segurament, la frase que ens ressona a la memòria si mirem enrere i recordem aquell 2 d’octubre. Tot i que passades les set hores de transmissió ja vam poder fer una valoració en calent i ja llavors els responsables de Red Bull TV ens van comunicar la seva voluntat de tornar a Tarragona d’aquí 2 anys –val la pena mencionar-ho, abans de conèixer la rebuda que tindria el producte–, l’esgotament físic i mental del moment va fer que ajornéssim les valoracions més profundes i elaborades fins un altre moment.
Va ser l’endemà quan ens ho vam poder mirar tot plegat amb una mica més de fredor. Encara amb una barreja de sensacions –en les professionals coincidíem, en les castelleres no tant…–, vam rebre una trucada dels responsables de Red Bull TV explicant, meravellats, que la rebuda de la transmissió havia estat molt bona i que, atenció, un clip que havien penjat al Facebook portava ja més d’un milió de visites. Una xifra per ells força imprevista que els desbordava les expectatives. Ara, una setmana i mitja després, la xifra ha agafat unes dimensions astronòmiques –més de 70 milions de visualitzacions en el moment que escrivim aquest article– que inevitablement ens fan preguntar-nos quina cara deuen fer els responsables de Red Bull TV que van decidir apostar per venir al Concurs.
A banda de l’orgull personal –i una mica el vertigen, no ho negarem– que ens genera saber que tanta gent ha vist i escoltat una part del producte que vam generar, hi ha un fet que va més enllà del fet anecdòtic de la nostra narració: l’enorme potencial del fet casteller com a actiu exportable més enllà de les nostres fronteres.
“Tenim un tresor. Creiem-nos-ho, aprofitem-ho, compartim-ho i protegim-ho”
Aquests dies ens hem fet un fart de fer entrevistes i valoracions sobre la nostra narració pionera. Diversos mitjans de comunicació han volgut donar-nos veu per personificar d’alguna manera l’aclaparadora difusió d’aquest fragment arreu del món. Però desenganyem-nos. Aquest èxit no porta el nostre nom. Ni el nostre ni tampoc el de l’equip de Red Bull TV (on cal destacar, per cert, el criteri decisiu que va aportar com a assessora de realització la vallenca Raquel Sans), que va generar un producte, permeteu que ho diguem, pràcticament excel·lent. Ni tampoc del Concurs de Castells i tota la feinada que fa per facilitar la tasca a la gent que ve d’arreu a cobrir-ho. Tot això ajuda, evidentment, però el veritable responsable únic i directe de tot això són els castells i tot el que se’n desprèn.
L’espectacularitat de les seves imatges, l’esforç col·lectiu de prop d’un miler de persones organitzant-se i treballant colze a colze per un objectiu comú, la capacitat d’integració de tot tipus de formes, orígens socials, races i edats. Tot plegat, factors que els nostres ulls habituats passen per alt perquè sempre han estat allà, però que captiven i enganxen de forma extraordinària a aquells que tenen la mirada encara verge. Tenim un tresor que, sovint, la pròpia societat catalana no ha sabut valorar prou.
La nostra feina, il·lusionant, apassionant i agraïda, no era altra que acompanyar-ho i contextualitzar-ho. Posar el nostre granet de sorra al gran repte que tenim per davant: la internacionalització del fet casteller sense perdre la seva essència. Creiem-nos-ho, aprofitem-ho, compartim-ho, controlem-ho i protegim-ho!. Entre tots.
