Aquesta és una història més empresarial que no pas cultural. O, fins i tot, una història personal més que no pas empresarial. En qualsevol cas, la cultura queda aquí en un segon terme. I per què en parlem al blog de Tarragona Cultura? Doncs perquè el protagonista d’aquesta història està al darrere d’algunes de les mogudes festives-culturals més comentades dels últims temps a la ciutat. I no, no li agrada que l’associïn amb l’adjectiu cultural, però la seva història mereix igualment ser explicada. Aquest article no és cap joc de paraules amb poca gràcia, perquè aquesta història no és graciosa i el sotasignat en té més aviat poca, de gràcia. Però aquesta història comença de manera caòtica, desordenada i, si ens ho permeten, una mica enginyosa, perquè així és la conversa del protagonista d’aquesta història. I com que ell també és molt franc i directe ens estalviarem finalment els circumloquis: Jordi Viñolas, l’alma mater de La Pipel, s’ha fet càrrec des de fa unes setmanes del Cau i el mític local tarragoní ha iniciat un nou rumb que bé val la pena explicar.
Els que coneixen Jordi Viñolas són ben conscients de la seva personalitat abassegadora, amb una xerrameca aclarapant i plena de digressions, com si la seva llengua fos incapaç d’assimilar la velocitat de la seva ment. Perquè Viñolas pensa molt, i des de fa molt de temps. Ja a l’institut, mentre la immensa majoria aprofitava l’hora del pati per airejar-se i donar un tomb, ell es quedava al centre, davant de la perplexitat general, per muntar El Racó de l’Estudiant, un punt d’informació per a tota la comunitat educativa. El que aleshores era vist com una excentricitat encaixa ara amb la seva personalitat de feriante, com s’autodenomina. Aquest interès gairebé innat per projectar coses l’ha portat a fer-les quan ha tingut l’oportunitat. I tant si les ha fet! Des de la Pípel ha liderat la nova etapa de la Baixada del Pajaritu i la Sindriada, estendards d’una manera de fer que s’ha estès a bona part del teixit festiu de la ciutat.
Jordi Viñolas encapçala la nova etapa del local i aposta per ampliar públics i programació
El més sorprenent és que en els darrers anys Viñolas havia de compaginar aquesta faceta lúdico-creativa amb un càrrec de responsabilitat en una important empresa sanitària de la demarcació. Per tant, quan fa uns mesos el Jaume, l’etern propietari del Cau, li va proposar fer-se càrrec de la gestió del local del carrer Trinquet Vell, va pensar menys del que diu que va pensar a acceptar la proposta. Al cap i a la fi, ja alliberat de les obligacions administratives, des d’aquesta tardor té part del que sempre havia somiat: un local amb solera, clientela i potencial per fer-lo servir com a banc de proves del seu laboratori d’idees. Passa que els laboratoris de Viñolas fugen de la base científica i es decanten, barreja d’arrogància i temeritat, pel mètode prova-error. D’aquesta manera en només dos mesos El Cau ha passat de ser un espai més o menys relacionat amb la música electrònica generalista a un aiguabarreig on hi pot passar qualsevol cosa. “No tinc cultura musical, no escolto música a casa. I he intentat reconvertir el problema en una virtut”, confessa Viñolas.
Al Cau continuen havent-hi concerts i encara s’hi punxa música, però ja no és el fil conductor de l’activitat i ha diversificat els estils. “Tinc la sensació que la gent ja no surt tant com abans, ni per quantitat ni per mode, ja sigui per motius econòmics, culturals o de falta de propostes interessants”, argumenta. Davant d’aquesta època d’incerteses s’ha apostat per ampliar el ventall de l’oferta per avaluar-ne els resultats i buscar un nou rumb més endavant. Però en aquesta nova etapa al Cau s’hi poden fer moltes més coses que escoltar música, amb la intenció que es converteixi “en el pal de paller de l’oci de la ciutat. I l’oci no només es consumeix a la matinada. Per tant, estem en el procés de convertir-nos en un plató de continguts, on contínuament hi passin coses”.
La nova “graella” del Cau, com si realment d’una televisió es tractés, inclou ara tertúlies futbolístiques com El Partit de Tornada, cada dilluns al vespre, o esmorzars dominicals per a atletes després d’una sessió d’entrament, passant per alguna representació teatral. Els qui encara no s’han fet una idea de què va aquest maremàgnum poden fer-se’n cinc cèntims donant un cop d’ull a alguna de les edicions de #QuedemelsDespullats, la inclassificable agenda que, a través de vídeos, avança alguna de les activitats que s’hi duran a terme.
La riuada de continguts, eclèctica, desordenada, incontrolable, continuarà l’any vinent, amb el procés de remodelació del local. La renovació del sistema de so anirà seguirà d’un important canvi de la decoració interior i una progressiva expansió de la nova imatge corporativa del local, obra de dos joves talents com Adrià Velardos i Edu Polo, respectivament. El 2015 portarà al Cau, per exemple, una major aposta per les xarxes i l’enregistrament de continguts, un campionat de futbolí amb dinamització teatral o, fins i tot, un espectacle sadomasoquista en el context del Carnaval. “No esperis trobar-te sempre el mateix”, sentencia Viñolas, amb un to gairebé amenaçador. El clients tradicionals amants de la rutina estaran tristos, però benvinguda sigui aquesta nova etapa del Cau, plena d’expectatives. La història del Cau (una història d’èxit des de 1992, tot sigui dit) ha obert una nova etapa tan ambiciosa com arriscada.
