1. És possible (jurídicament) la consulta?
Sí, hi ha cinc maneres d’articular-la jurídicament:
1. Convocatòria de referèndum de la Generalitat, d’acord amb la Llei 4/2010, de 17 de març, de consultes populars per via de referèndum, actualment impugnada davant del Tribunal Constitucional, però no suspesa.
2. Convocatòria de referèndum per part de l’Estat, d’acord amb l’article 92 de la Constitució, preferiblement, després de l’aprovació d’una llei (orgànica) que habiliti el Govern per convocar un referèndum d’àmbit autonòmic.
3. Convocatòria de referèndum per part de la Generalitat després que la Generalitat li hagi traspassat les competències en la matèria a través d’una llei orgànica de transferència (art. 150.2 CE).
4. Convocatòria de referèndum de la Generalitat, després d’una reforma constitucional (a través del procediment de l’article 167, que és que es va utilitzar per reformar l’article 135 amb considerable celeritat) que habiliti la Generalitat per fer la convocatòria en els termes plantejats en l’acord presentat ahir.
5. Convocatòria d’una consulta no referendatària a partir d’una llei de consultes catalana (actualment, està en tràmit un projecte de llei al Parlament de Catalunya sobre aquesta matèria).
2. Quins són els obstacles (jurídics) per a la convocatòria?
1. En el primer cas, cal l’autorització del Govern de l’Estat (art. 149.1.32 de la Constitució). D’altra banda, fins i tot en aquest cas, la regulació catalana seria contradictòria amb el que el Tribunal Constitucional ha entès, fins al moment, en relació amb les possibilitats de les comunitats autònomes d’assumir competències legislatives en aquesta matèria. També presentaria problemes des del punt de vista de les preguntes que, d’acord amb la mateixa Llei 4/2010, poden fer les institucions catalanes en una consulta referendatària. Ara bé, no podria fer efectiva aquesta interpretació si l’autorització no fossin impugnades.
2. En el segon cas, les Corts Generals podrien aprovar una llei orgànica preveient la consulta autonòmica i el Govern convocar-la, sense que hi hagi prohibició constitucional en aquest sentit. Hi ha l’obstacle, això sí, de la interpretació que ha fet el Tribunal Constitucional en relació amb aquest tipus de consulta, per al quals exigeix l’ús dels procediments de reforma de la Constitució. Ara bé, si ningú no impugna la llei en qüestió, cal concloure que el referèndum podria convocar-se i realitzar-se sense més problema. Fins i tot, en cas d’impugnació, el Tribunal Constitucional podria variar la seva jurisprudència, tot i que això és poc probable.
3. Si la llei orgànica de transferència s’aprova, els obstacles serien els mateixos que en el punt anterior, això és, la jurisprudència prèvia del Tribunal Constitucional sobre referèndums que es refereixin a una modificació del mateix marc constitucional.
4. En el quart cas, òbviament, si hi ha majoria suficient per reformar la Constitució, desapareix qualsevol obstacle jurídic.
5. En el cinquè cas, no hi hauria problema si no s’impugnés la llei catalana, però, cal entendre que si l’Estat no ha permès cap de les vies anteriors és perquè s’oposa a la consulta, per la qual cosa és difícil imaginar l’ús d’aquesta via sense impugnació per part de l’Estat. Cal notar que la impugnació produiria la suspensió automàtica almenys durant cinc mesos (art. 161.2 de la Constitució)
3. Es pot fer la consulta contra la voluntat de l’Estat?
Des del punt de vista del dret constitucional vigent, no. En qualsevol de les vies presentades, l’Estat té la possibilitat constitucional de bloquejar la consulta. Ara bé, és imaginable la seva convocatòria, malgrat tot, d’acord amb la cinquena de les vies presentades. En aquest cas, estaríem davant d’un trencament constitucional i l’obertura d’un procés constituent de resultat incert. Cal notar, en tot cas, que, si el resultat d’una consulta, encara que convocada amb l’autorització de l’Estat, fos una majoria partidària de la independència, ens trobaríem, de tota manera en un procés constituent.
4. Què vol dir la pregunta?
Com és sabut, la pregunta és doble:
1. “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”
2. En cas d’haver contestat afirmativament a la primera pregunta: “Vol que sigui un Estat independent?”.
Doncs, bé, el que es pregunta en el primer cas és el ciutadà està d’acord amb què Catalunya assoleix la condició d’estat, la qual cosa no implica la independència: els estats federals estan formats per estats membres. Exemples: Estats Units, Alemanya, Suïssa.
La segona pregunta demana si, en cas que el ciutadà estigui d’acord amb què Catalunya esdevingui un estat, si vol que sigui independent o bé sigui un estat federat —cal pensar raonablement que a un estat federal espanyol—.
5. Quines són les respostes possibles i què signifiquen?
1. Naturalment, primer de tot, el vot en blanc, que és difícil d’interpretar en aquest cas, però que no incideix en el resultat.
2. Respondre ‘no’ a la primera i no respondre la segona significa estar d’acord amb el statu quo, això és, no voler la independència ni una solució federal.
3. Respondre ‘no’ a la primera i ‘no’ a la segona: tot i que no es considera en la formulació de la pregunta, caldria considerar (tenint en compte que no hi ha dubte de la intenció de l’elector) que implica el mateix que l’anterior. Hi ha qui defensa el vot nul en aquest cas, però crec que seria falsejar la voluntat de l’elector.
4. Respondre ‘no’ a la primera i ‘sí’ a la segona seria un vot nul, ja que no és lògicament possible ‘no voler que Catalunya sigui estat’ i, alhora, ‘voler que Catalunya sigui un estat (independent)’.
5. Respondre ‘sí’ a la primera i ‘no’ a la segona implicaria optar per una opció federal, encara que la seva concreció dependria de la voluntat de la resta dels espanyols de constituir-lo, de manera que seria un mandat democràtic a les institucions catalanes perquè negociessin la implantació d’un estat federal a Espanya, cosa que no depèn només dels ciutadans de Catalunya.
6. Respondre ‘sí’ a la primera i ‘sí’ a la segona implicaria manifestar la voluntat que Catalunya es separi d’Espanya i esdevingui un estat independent.
7. Respondre ‘sí’ a la primera i no respondre la segona implicaria no estar d’acord amb el statu quo i donar suport a l’opció majoritària entre els que no hi estan —independència o federalisme—.
6. Seria la consulta vinculant?
Des d’un punt de vista jurídico-constitucional, no ho seria per cap de les vies descrites en el punt 1. Ara bé, si el resultat fos clar, en un sentit de ‘sí-no’ o ‘sí-sí’ implicaria un mandat democràtic a les autoritats catalanes per negociar la implantació del federalisme a Espanya o per negociar amb les autoritats espanyoles la separació de Catalunya. Segons la meva opinió, un resultat clar amb victòria del doble sí també exigiria l’acceptació per part dels poders públics espanyols de la voluntat constituent dels catalans i la negociació consegüent de la secessió.
Jordi Jaria i Manzano
Professor de Dret Constitucional (URV)
Membre del Col·lectiu Praga
jordi.jaria@urv.cat
Els Catalans hem de fer el nostre camí, si ens neguen la convocatòria del referèndum, eleccions anticipades i els partits partidaris de l’independència agrupats en una coalició amb un únic punt al programa electoral: INDEPENDENCIA PER CATALUNYA. I al dia seguent de guanyar les eleccions PROCLAMACIÓ UNILATERAL DE L’INDEPENDÈNCIA, i presentar-nos davant de l’UE amb tot el patracol dels intents pacífics i frustrats que els catalans hem fet per negocia amb l’estat espanyol.
Darrera quedarà la foscó, la por, el menys-teniment, ESPANYA EL NO, l’opressió, els toros, l’EXPOLI, la caverna, la raza, el Valle de los Caidos, Millan-Astray, Unamuno i Isabel la Católica.
Davant nostre albirara un nou jorn lluminós, alegre, il.lusionat, el SI, un FUTUR ESPERANÇAT, un pais nou, net, demòcrata, social, solidari i culte.
RES NO ENS PARARÀ.
DIGUEM SI (i SI)
que nosaltres no som d’eixe mon.
Benvolgut Jordi:
M’interessa especialment aclarir el pun 5/7. Si un vota “Sí” a la primera pregunta i no respon la segona, el que comentes és purament la teva interpretació o seria contabilitzat legalment així?
És la meva interpretació, però em sembla plausible pel següent:
1. Un vot d’aquestes característiques no és nul; per tant compta.
2. Només es pronuncia en relació amb una de les dues preguntes.
3. Per tant, compta només en relació amb aquesta; pel que fa a l’altra és un vot en blanc.
4. Com compta només per a la primera i vota que sí, suma pels que volen que Catalunya sigui un estat, és a dir, canviar el statu quo.
5. Com no es pronuncia en relació amb la segona, si guanya el sí en la primera pregunta, que és la seva opció, implícitament dóna suport a la solució majoritària en la segona pregunta, ja que no es pronuncia (el seu vot no compta aquí perquè ha estat en blanc).